El MACBA tem el silenci.

Un artista pot materialitzar (-se en) un video, una performance, un collage, una col·lecció minuciosa d’objectes estúpids, en caixes de llum, projeccions, escultures, serigrafies, sons
i fins i tot quadres. El que no puc entendre, es perquè el MACBA s’entesta en vessar
un format d’obra damunt d’un altre, i sempre de la mateixa manera: en algun punt
de l’exposició hi ha una projecció (molt bé) el volum de la qual ho invaeeix tot, les sales amb peces penjades, les sales amb vitrines, les sales amb instal·lacions…. un soroll ambient constant, irritant, que impedeix que la resta de peces parlin. No entendriem
que una escultura es plantés al mig d’una projecció per desició del comissari. Perquè doncs aquesta necessitat prepotent d’imposar l’audio damunt de TOTES les peces? Que no creuen en el potencial de les obres que exposen, per si mateixes?
Les peces de Gil J Wolman són fantàstiques perqué tenen una vibració personal
i una consciència, una preocupació global. L’espectador, l’interlocutor, també necessita
un lloc, un espai per ser-hi. No ens ofegueu.

PD. I ja que hi sóm, m’intriguen els criteris que han seleccionat la peça (totalment anecdòtica) que il·lustra i promociona l’exposició. Espero que es tracti simplement
d’una qüestió de drets d’imatge, i no de motius “voluptuosos”.

0 Comentarios

Dejar una respuesta