obra_anterior

[vc_row][vc_column][vc_column_text]

O B R A -- A N T E R I O R

.

.

.

Texto Àlex Mitrani

“Potser no hi ha res a explicar. I per això els quadres no tenen títol. 
Però sí que afegiria un detall. El meu llenç és una loneta senzilla que compro a la botiga d’un carrer estret de Ciutat Vella, una botiga de teles per a vestits, bates, cortines. La duc a l’estudi, enrotllada plana, embolicada amb paper Kraft i un cordonet fi que s’enfonsa als dits. 
La desplego a terra i hi situo el bastidor. Tallo. Tenso a mà, grapo, tenso… Cola de conill i un toc de creta. 
Tot és pintura. No invento res.”

Creiem que es bó reproduir aquestes paraules amb les que Helena Basagañas (Barcelona, 1981) presenta la seva obra amb una contenció i seguretat infreqüents a la seva edat. I sap greu afegir-hi la nostra paraula crítica. La seva no és un reivindicació sinó una confessió íntima i serena de la seva passió per aquest llenguatge peculiar que es manifesta en un espai cromàtic que s’ens dóna a veure. Un dia, el “Jo pinto i prou” d’Isidre Nonell va ser avantguarda, perquè superava l’erudició històrico-literària de l’academicisme o la retòrica pretenciosa del simbolisme. Altres formes de la modernitat s’han recolzat posteriorment en el discurs paral·lel i s’han alternat, polèmicament, amb opcions formalistes (Greenberg n’ha constituït el paradigma). Aquesta dualitat té un sentit relatiu i no s’hauria de prendre al peu de la lletra (protegim-nos, sempre, de la literalitat). Tot i que (o potser per això mateix) ara sembli que toquin temps on prima l’eloqüència, hem de saber reconèixer i escoltar les veus que s’expressen en el llenguatge del color, del gest i de la composició i que, amb aquestes eines fonamentals, ens poden portar, en la mesura de les nostres capacitats i els nostres interessos personals, al plaer i a la reflexió. Com hauria estat possible sinó l’obra d’un Sean Scully, per exemple?

El petit text d’Helena Basagañas, ens dóna dues pistes importants. Primer, en cap moment parla de pintura sinó del moment previ a la seva materialització. Segon, fa palesa una aguda sensualitat, quasi tàctil i olfactiva. Ofici, humilitat, sensualitat, són les premisses per a l’obra que desenvolupa Helena Basagañas, que demana a l’espectador la mateixa finor i atenció cap allò que l’envolta. I no és aquesta, la potenciació de les facultats per rebre i sentir el món, una de les millors aportacions de l’art?

Àlex Mitrani

Reseña Maria Palau

PINTURA VIVA

[ CAT ]
La pervivència de la pintura depèn dels artistes joves. D’artistes com Helena Basagañas (Barcelona 1981), que no només creu en la pintura, sinó que, a més, té capacitat per renovar el llenguatge pictòric en un moment en què tot -i tot vol dir tot, no nomès la pintura-sona a déjà vu. Basagañas i la seva pintura de gran força evocadora llueixen en aquest espai d’exposicions a priori tan atípic com és la Cambra de la Propietat Urbana, que segueix apostant fort, a través del programa Projeccions-ha començat la setena temporada-, per l’art emergent que sorgeix de les escoles de Belles Arts de Barcelona.

[ ESP ]

La pervivencia de la pintura depende de los artistas jóvenes. De artistas cómo Helena Basagañas (Barcelona 1981) que no sólo cree en la pintura, sino que también tiene capacidad para renovar el lenguaje pictórico en un momento en que todo- y todo quiere decir todo, no sólo la pintura- suena a deja vú. Basagañas y su pintura de gran fuerza evocadora lucen (destacan)en este espacio de exposiciones a priori tan atípico cómo és la Cambra de la Propiedad Urbana, que sigue apostando fuerte, a través del programa Proyecciones-ha empezado la séptima temporada- por el arte emergente que surge de las escuelas de Bellas Artes de Barcelona.

Maria Palau

.

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]