bio

Tacar un paisatge.
Pintura mural realitzada per Helena Basagañas.
Comissariat Pilar Bonet.

Inauguració, dissabte 10 de juny, a les 13h. Fins el diumenge 30 de juliol.
Tacar un paisatge és un projecte de pintura mural creat específicament per
l’espai de la Capella de Sant Roc. L’absis és la zona matriarcal de l’arquitectura
religiosa i ara ens mostra amb traços, colors i estructures vegetals un paisatge
inspirat en les vinyes i la llum de l’entorn de Valls. La natura exterior ha estat
dibuixada al mur interior, un procés que la artista Helena Basagañas ha
realitzat a portes obertes pensant en la gent d’aquesta comarca que té nom
d’explotació agrícola: Alt Camp.

En la tradició muralista dels llocs sagrats, el paisatge és un gènere menor que
serveix d’acompanyament a figures i símbols. Però en aquesta ocasió el
paisatge s’ha revoltat i l’absis de la capella esclata amb la vitalitat pictòrica
d’una presència de territori. La natura germina sobre el blanc del mur poligonal
amb la força d’una creadora que porta el paisatge als ulls. És una obra
dissident respecte a la tradició de la pintura.

El treball creatiu de l’Helena Basagañas sempre és un exercici intens,
prospectiu i evocador. El paisatge guia la seva atenció vers tot allò que és
immaterial a la natura: la llum, les ombres, els recorreguts caminats, la sonoritat
del vent o la humitat del celatge. Aquesta presència evanescent la captura amb
el cos i la trasllada a l’espai bidimensional amb pinzellades transparents i traços
de carbonet difuminat. Són taques que fa i desfà, deixant el rastre del
recorregut amb estris que ella mateixa ha preparat a escala de pintura al
mur. La artista ha fabricat llargs mànecs de pinzell i el guix o el carbonet els
difumina amb raspalls per a poder pintar sense abandonar la perspectiva i
l’escala del seu cos a peu de terra. Per a treballar el mural, la artista necessita
aquella mateixa distància de la contemplació del paisatge.

El projecte Tacar un paisatge s’inspira en la llum i els colors de les vinyes de la
terra, el dibuix dels ceps vells i l’infinit nebulós de l’Alt Camp. I ho ha fet amb
una especial coreografia corporal. Durant unes setmanes la artista ha ubicat el
seu taller a la capella: la taula amb les pintures, els estris de dibuix i també la
música que l’acompanya en aquesta singular creació performàtica, desbordant
de palpit de natura.

Dona’m un tros paper, el que sigui, però que el pugui tocar i marcar damunt una taula quasi blanca. I en començar, amb mines, tinta i grafit, potser es convertirà en art, que serà fosc.

Aquest és el plantejament exposat per Helena Basagañas a La llum Fosca. Els seus dibuixos i quadres exploren tensions, entre factors aparentment oposats que es necessiten mútuament: abstracció i realitat, bellesa i ofec, buit i espai, atemporalitat i instant.

L’obra d’Helena Basagañas és l’exploració d’un territori antic i insondable, un territori sec i aspre, on quelcom creix atrapat en grans codines que el vent maltracta. Són valls atapeïdes amb res, són paisatges i no ho són. Terres arcaiques sense mitològia, temps, ni sentit. Sols tempestes interiors, neguit i una bellesa fosca.

Els dibuixos d’Helena Basagañas són dibuixos nascuts per si mateixos. No busquen justificar-se sota cap paraigües de pensament, sociològic o d’estil. A la seva abstracció hi ha el joc, la incertesa d’un referent concret, que d’alguna manera, il·lumina foscament la nostra pròpia realitat: el que nosaltres veiem, el que sentim, fem o plorem, és també un procés irracional, abstracte. És per entendre’ns millor que ens ordenem, etiquetem i classifiquem.

L’acte de crear, autosatisfet amb un llapis marcant papers, queda representat en aquesta exposició, que lluny del clàssic “plantejament, nus, desenllaç,” se’ns presenta com una immersió crua, directe i despullada, al fons de la seva llum, una llum fosca.

L’obra d’Helena Basagañes és una excavació, que de tan en tant, aixeca els ulls cap a la llum. Aquí ens ofereix els resultats d’aquest gest subterrani sense artificis, sincer, auster.

El seu llenguatge sembla basar-se en una llei primitiva i universal, són la metàfora que tothom ha viscut, són la vida emergint dels abismes per tornar-hi. Els quadres de Basagañas d’alguna manera són el rostre que sempre hem vist, esborrat en la nostra memòria i recuperat, són un pensament oblidat i traçat sobre el paper. La pintura, els dibuixos de Basagañas són un retorn a allò primitiu en nosaltres, a allò que és viu, encara que no entenguem perquè.
I és llavors on l’altre, el visitant, no sabrà potser què fer, a qui agafar-se, on connectar el discurs. Perquè ho hem de saber? Com actuar davant les peces, què dir, què denuncien, expliciten, reflexionen…

La feina d’Helena Basagañas recupera una antiga dialèctica portant-la al present, valent-se de les eïnes més mínimes i poderoses que té l’art.

“El dibuix desitja dibuixar el que és invisible a l’ull nu. És molt difícil (…) Dibuixar allò vivent de la vida, és just el que ningú sap dibuixar.” Basagañas ens dóna aquestes paraules d’Hélène Cixous. Potser és una simple observació, potser són rastres de tinta sobre el paper nivi. Però és allò que ella em va llegir al seu estudi i és la tensió de la seva obra, és la llum fosca.

Joan Vila i Boix.

“Potser no hi ha res a explicar. I per això els quadres no tenen títol. 
Però sí que afegiria un detall. El meu llenç és una loneta senzilla que compro a la botiga d’un carrer estret de Ciutat Vella, una botiga de teles per a vestits, bates, cortines. La duc a l’estudi, enrotllada plana, embolicada amb paper Kraft i un cordonet fi que s’enfonsa als dits. 
La desplego a terra i hi situo el bastidor. Tallo. Tenso a mà, grapo, tenso… Cola de conill i un toc de creta. 
Tot és pintura. No invento res.”

Creiem que es bó reproduir aquestes paraules amb les que Helena Basagañas (Barcelona, 1981) presenta la seva obra amb una contenció i seguretat infreqüents a la seva edat. I sap greu afegir-hi la nostra paraula crítica. La seva no és un reivindicació sinó una confessió íntima i serena de la seva passió per aquest llenguatge peculiar que es manifesta en un espai cromàtic que s’ens dóna a veure. Un dia, el “Jo pinto i prou” d’Isidre Nonell va ser avantguarda, perquè superava l’erudició històrico-literària de l’academicisme o la retòrica pretenciosa del simbolisme. Altres formes de la modernitat s’han recolzat posteriorment en el discurs paral·lel i s’han alternat, polèmicament, amb opcions formalistes (Greenberg n’ha constituït el paradigma). Aquesta dualitat té un sentit relatiu i no s’hauria de prendre al peu de la lletra (protegim-nos, sempre, de la literalitat). Tot i que (o potser per això mateix) ara sembli que toquin temps on prima l’eloqüència, hem de saber reconèixer i escoltar les veus que s’expressen en el llenguatge del color, del gest i de la composició i que, amb aquestes eines fonamentals, ens poden portar, en la mesura de les nostres capacitats i els nostres interessos personals, al plaer i a la reflexió. Com hauria estat possible sinó l’obra d’un Sean Scully, per exemple?

El petit text d’Helena Basagañas, ens dóna dues pistes importants. Primer, en cap moment parla de pintura sinó del moment previ a la seva materialització. Segon, fa palesa una aguda sensualitat, quasi tàctil i olfactiva. Ofici, humilitat, sensualitat, són les premisses per a l’obra que desenvolupa Helena Basagañas, que demana a l’espectador la mateixa finor i atenció cap allò que l’envolta. I no és aquesta, la potenciació de les facultats per rebre i sentir el món, una de les millors aportacions de l’art?

Àlex Mitrani

PINTURA VIVA

[ CAT ]
La pervivència de la pintura depèn dels artistes joves. D’artistes com Helena Basagañas (Barcelona 1981), que no només creu en la pintura, sinó que, a més, té capacitat per renovar el llenguatge pictòric en un moment en què tot -i tot vol dir tot, no nomès la pintura-sona a déjà vu. Basagañas i la seva pintura de gran força evocadora llueixen en aquest espai d’exposicions a priori tan atípic com és la Cambra de la Propietat Urbana, que segueix apostant fort, a través del programa Projeccions-ha començat la setena temporada-, per l’art emergent que sorgeix de les escoles de Belles Arts de Barcelona.

[ ESP ]

La pervivencia de la pintura depende de los artistas jóvenes. De artistas cómo Helena Basagañas (Barcelona 1981) que no sólo cree en la pintura, sino que también tiene capacidad para renovar el lenguaje pictórico en un momento en que todo- y todo quiere decir todo, no sólo la pintura- suena a deja vú. Basagañas y su pintura de gran fuerza evocadora lucen (destacan)en este espacio de exposiciones a priori tan atípico cómo és la Cambra de la Propiedad Urbana, que sigue apostando fuerte, a través del programa Proyecciones-ha empezado la séptima temporada- por el arte emergente que surge de las escuelas de Bellas Artes de Barcelona.

Maria Palau

  L I N K S  –  P R E S S

  L I N K S  –  P R E S S

L’obra d’Helena Basagañas es desenvolupa en la fina línia que separa la figuració de l’abstracció. Essencialment pintora, explora les possibilitats de la taca, de les subtilitats, de les veladures, fa de l’acte pictòric una experiència única d’observació, anàlisi i interpretació personal de la realitat.

Res no és el que sembla: l’aparença de les coses és el punt de partida d’una nova realitat oculta als nostres ulls i que ella fa evident a través de les seves composicions. Parteix de la realitat aparent per allunyar-se’n i retornar-hi amb una visió més real i veritable. Converteix les presències en absències. Dibuixa l’aura intangible que ho envolta tot. Com per un estrany atzar, els colors, les llums i les ombres, s’apoderen de la superfície del paper. En les obres d’Helena Basagañas, com en la vida, tot està unit per un ordre ocult que ho domina tot malgrat el seu caos aparent.

Cal observar amb deteniment les seves obres per captar la seva profunditat real. Les seves composicions demanen temps per perdre’s en l’espai, en les delicades formes captades pels seus ulls sensibles. Demanen una mirada pausada i atenta, capaç de veure els detalls imperceptibles que fan perceptible la veritable essència de la seva obra.